Atles d’història dels jueus de Catalunya

Al capvespre del passat dia 6 de setembre, quan es va fer visible al cel la primera estrella, els jueus van començar a celebrar l’entrada a l’any 5782 amb la festivitat de Roix ha-Xanà, que commemora la creació del món i de l’home, i marca l’inici del calendari hebreu. Aquesta festivitat s’observa durant el primer i el segon dia del mes de tixrí i correspon, en funció de l’any, amb els mesos de setembre o octubre del calendari gregorià. La tradició convida a ingerir aliments dolços com la mel i les magranes per assegurar un any dolç, i a fer balanç dels actes d’un mateix amb introspecció i meditació al llarg dels següents 10 dies, culminant el període anomenat Iamim Noraim (els “Dies terribles”) amb la observança del Iom Kippur, el dia dedicat al penediment. Durant el Roix ha-Xanà, el so del xofar (elaborat a partir d’una banya de boc) ressonarà enguany per convidar als jueus a fer teixuvà, el retorn a la puresa espiritual i a la connexió amb Déu, de la mateixa manera que ressonava a la Catalunya medieval. Tot i això, durant molts segles els jueus no han pogut celebrar lliurement les seves festivitats a Catalunya. 

Manel Forcano, doctor en Filologia Semítica per la Universitat de Barcelona, i Víctor Hurtado, llicenciat en Ciències Econòmiques i doctor en Història Medieval per la Universitat de Barcelona, han elaborat un recorregut per la història dels jueus catalans en una obra cabdal per a la historiografia hebrea. L’obra, titulada Atles d’història dels jueus de Catalunya, ha estat publicada per Rafael Dalmau, Editor l’any 2019 dins la col·lecció Nissaga. Tal com ens suggereix el títol, recull en 140 mapes i més de 30 taules i gràfics bona part de les dades de que disposem sobre la presència de comunitats jueves a Catalunya i als territoris que conformaren la Corona d’Aragó, des de l’antiguitat tardana i fins a l’actualitat. 

Els autors articulen el discurs històric al voltant de les relacions entre les comunitats jueves catalanes i els poders polítics i eclesiàstics als que es trobaven sotmeses, dedicant-hi un capítol per cada etapa històrica rellevant, d’un total de vuit, i dividint-los en unitats per contextualitzar els diferents aspectes clau d’aquestes relacions (cultural, polític, jurídic i litúrgic, entre d’altres). Forcano i Hurtado inicien el recorregut identificant les primeres evidències d’assentaments sota domini romà en els testimonis epigràfics i numismàtics de la Tarraconense, els quals apuntarien a la presència de jueus al país des de, com a mínim, els segles IV i V, període del qual data una làpida trobada a Tarragona on es fa esment de la dona d’un rabí. 

A mesura que el text avança sobre l’eix cronològic, la documentació esdevé més abundant i detallada, també degut a l’augment de la població jueva tant a Catalunya com a la resta de la península. En paral·lel al creixement d’aquesta població, els autors identifiquen l’augment de l’animadversió envers aquesta comunitat per part d’una Església especialment proselitista i, per tant, els testimonis d’un antisemitisme legislatiu i una pressió eclesial que serà recorrent fins a l’expulsió del poble de Iacob a finals del segle XV. Forcano i Hurtado ens fan parar atenció a les lleis promulgades pel rei visigot Recesvint l’any 654, les quals prohibien de manera explícita i sota pena de mort celebrar el Pèsakh (la Pasqua jueva) o alimentar-se d’acord a la caixrut (els preceptes religiosos concernents al menjar), però també la invalidesa del testimoni de qualsevol jueu acusant un cristià en un procés judicial. Malgrat que no constitueix el principal centre d’interès de l’obra, sembla adient l’aposta dels autors per fer un breu seguiment de les lleis i edictes que afectaven la vida hebraica a territori català en cada període.

Escena del culte a una sinagoga a l’Hagadà Germana, produïda a Barcelona vers l’any 1350. British Library. Font: Wikimedia Commons.

L’Atles d’història dels jueus de Catalunya fa esment també d’algunes de les personalitats més rellevants dels calls catalans: il·luminadors, juristes, metges, poetes, talmudistes i cabalistes, traductors… Calls com els de Girona o Barcelona, especialment a partir del segle X, esdevingueren importants centres d’activitat artística i intel·lectual, la producció dels quals forma part del vast patrimoni cultural jueu. No obstant això, on el llibre excel·leix és en l’exhaustiva documentació respecte dels calls jueus en territori català i la seva evolució. Forcano i Hurtado elaboren fins a 140 mapes que configuren un retrat exhaustiu de la petjada jueva a Catalunya.

En aquest sentit, l’obra posa de manifest la importància del call de Girona, el qual acollí un dels centres hebreus de producció intel·lectual més importants de l’Europa occidental articulat al voltant del cercle cabalístic de Girona, el primer grup de cabalistes de la península, entre els quals destacà el rabí Mossé ben Nahman de Girona (1194-1270), conegut com a Nahmànides o Ramban i també amb el seu nom català de Bonastruc sa Porta, qui esdevingué un dels principals erudits jueus catalans i a qui els autors dediquen una unitat. Girona també fou protagonista, juntament amb el call de Barcelona, d’un dels conflictes filosòfics més rellevants de la exegètica jueva medieval, conegut com la Controvèrsia maimonidiana, que enfrontà els rabins partidaris d’una interpretació filosòfica de la Torà i els que s’aferraven a la literalitat del text revelat. És en aquest context que el rabí gironí Jonà ben Abraham Gerondí (1210-1263), autor de l’obra Xaarei Teixuvà (“Les portes del penediment”), s’enfrontà a la ideologia del rabí Mossé ben Maimon de Còrdova (1135-1204), també anomenat Maimònides, i participà en la instigació de la crema pública de llibres de Maimònides a Montpeller el desembre de 1232.

A Barcelona, destaca el llegat artístic dels tallers barcelonins en un context d’esplendor de l’art gòtic per la il·luminació i producció de les hagadàs, els manuscrits que contenen la litúrgia de Pèsakh, les quals constitueixen un valuós testimoni del patrimoni jueu català. De les tretze Hagadàs catalanes del segle XIV que es conserven, només una, l’Hagadà de Poblet, romangué a Catalunya. És per aquest motiu que des del Museu d’Història de Barcelona es va dur a terme una iniciativa per tal de donar a conèixer el tresor artístic dels jueus catalans en l’exposició “Hagadàs Barcelona. L’esplendor jueva del gòtic català”, la qual es va poder visitar presencialment l’any 2015 a la Plaça del Rei i actualment es pot gaudir en un recorregut virtual

Tot i que els dos grans centres de producció intel·lectual jueva es trobaven a Barcelona i Girona, existia una important xarxa de calls que s’estenia per tots els territoris de la Corona d’Aragó i que els autors identifiquen amb un rigorós detall. Els calls, sorgits de l’obligació del III Concili del Laterà de l’any 1179 de fer viure els jueus en barris separats dels cristians, es van anar constituint allà on existia un nucli de població jueva o una aljama (comunitat organitzada amb un Consell propi i institucions), i actualment encara conservem testimonis en el nomenclàtor d’algunes viles i carrers, i alguns vestigis de sinagogues com la de Tortosa, banys rituals com els de Besalú, o portes jueves com la de Calaf, al número 13 del carrer del Carme. 

Finalment, cal tenir present que aquesta vibrant comunitat jueva catalana desapareix a partir de l’edicte d’expulsió de 1492 que obliga als jueus catalans a exiliar-se, principalment, cap al Comtat de Provença a França, als territoris de l’actual Itàlia i al nord d’Àfrica, iniciant un període de persecució dels jueus conversos que van romandre a Catalunya. El text reconstrueix la permanència del criptojudaisme durant l’època moderna i contemporània i n’explica el progressiu retorn de comunitats jueves en territori català a principis del segle XX. Sobre aquesta qüestió, cal recordar les obres “El retorn dels Bassat” de Vicenç Villatoro (2016) i “Voces caídas del cielo” (2020) de Manuel Valentín. 

Escena del culte a una sinagoga a l’Hagadà Germana, produïda a Barcelona vers l’any 1350. British Library. Font: Wikimedia Commons.

Forcano i Hurtado, fins i tot, dediquen una darrera unitat a donar visibilitat a la situació de les comunitats jueves a la Catalunya d’avui. Tanquen amb una cita molt adequada de Jafudà Bonsenyor (1250-1330) al Llibre de paraules e dits de savis e filòsofs: “estima qui no t’estimi fins que t’estimi”. Actualment, la comunitat jueva catalana torna estar integrada dins el teixit social, cultural, intel·lectual i artístic del país amb comunitats adscrites a les diferents corrents del judaisme, la celebració de festivitats jueves en l’àmbit públic com és l’encesa de les espelmes de Hanukà o Festa de les Llums a la Plaça Sant Jaume de Barcelona, l’existència de l’escola jueva Hatikva a Sant Cugat del Vallès i projectes culturals diversos, com les activitats realitzades pel col·lectiu Mozaika a Barcelona. 

Comparteix i comenta-ho a les xarxes

Compartició en twitter
Compartició en facebook
Compartició en email

Fitxa Técnica

Autors/es: Manel
Forcano
Aparicio
i Víctor
Hurtado
Cuevas
Editorial: Rafael Dalmau, Editor
Any de publicació: 2019

Per citar aquesta publicació

Roche Velázquez, Andrea (2021) "Atles d’història dels jueus de Catalunya", Ab Origine Magazine, Ressenyes(17 Octubre) [en línia].

Relacionat